Ara que ja s’ha acabat la temporada, vull reflexionar en veu alta sobre les raons que han portat a aquest desenllaç de final histriònico-dramàtic:
- Com ja vaig comentar en el seu moment (veure la opinió de desembre al blog), Rijkaard com a màxim responsable de la plantilla, en una temporada que per noms i fitxatges, havia de ser la millor de les seves 5 temporades.
- Paral.lelament, deprés de veure la temporada passada feta per l’idolatrat RONALDINHO CAUTXÚ, la permisivitat i segona oportunitat tant del club i/o Rijkaard cap o rei fantàstic, ens ha portat a iniciar aquesta temporada, malgastant els 2-3 primers messos en la QÜESTIÓ blaugrana més important, exagerada, IN-transcendent i ineficaç de la història recent blaugrana: recuperar la “FELICITAT” de Rony dins un camp de futbol … (doncs que hagués llegit MÉS PLATÓ I MENYS PROZAC) .
I aquesta “VERITAT A CRITS” només va il.luminar a la parròquia blaugrana, fins el dia del JUDICI FINAL: Barça-Madrid al Camp Nou, el dia de la RESURRECCIÓ del NINHO O REI!!!
Aquella nit els fidels al guia espiritual de la fe blaugrana, DINHO, van abandonar al seu ídol crucificant-lo definitivament, i fent ofrenes al seu nou i únic MESSI-ES!!!
Novament l’ateisme de fe-sentiment blaugrana apareixia degut a la MADRIDITIS, que apareix periòdicament la conciència colectiva a Can Barça.
- I com no podia ser d’una altre manera, la HISTÒRIA es torna a repetir al final del recorregut pel desert d’aquesta lliga: un altre cop, l’aparició REIAL BLANCA en el camí de martiri blaugrana, desencadena un final autodestructiu, tot crema per fora i per dins, tot cau, … LE ROI E MORT, i ara cauen els seus fills: 1, 2, 3… tots els fantàstics han de ser cremats a la foguera!!!
Ídols fins ahir: Deco corejat el seu nom davant els REDS protestants. Eto’o, el traïdor i enemic més acèrrim del madridisme, es converteix en un COVARD… un nou JUDAS per la causa blaugrana…
ÉS LA CRUCIFICCIÓ DELS MÉS GRANS SÍMBOLS-ÍDOLS DEL BARCELONISME MÉS RECENT, … tot per l’odi ANTI-MADRIDISTA, reflex d’un sentiment històric d’inferioritat danvant l’enemic, generat pels anys acumulats de derrota, i com va dir el filòsof, un País que té la diada nacional el dia d’una derrota, és un poble traumatitzat pel passat i pres d’un negit d’autoconfiança...
1 comentari:
La "madriditis" és com la Sagrada Família no la veurem acabada mentre siguem vius. El Barça hauria de guanyar moltes, moltes lligues i copes per erradicar-la.
Molt bona la composició fotogràfica Gabri, però també haguessis pogut posar la de " les filles" per compensar tanta tragèdia blaugrana.I sense cap retoc fotografic , no el necessiten. Sempre hi ha bones raons per anar a Can Barça tot i les derrotes.
Publica un comentari a l'entrada